Projecte: LOOK UP BCN!

Vivim una època de distòpies i aquestes instantànies no en són absents. La ciutat s’hi alça com un tòtem en memòria nostra. Els edificis exerceixen de làpides i les fotos són l’epitafi que explica in memoriam que, malgrat tot, no érem tan mal nois si vam ser capaços de plantar aquest jardí ordenat, el conglomerat de temps i desitjos que és l’urbs compartida.

Els blocs tridimensionals dels edificis són, aquí, taques inclinades que contravenen totes les lleis de la física. Les línies convergeixen en el mateix punt de fuga de l’horitzó visible. Un gratacel fa parella amb una palmera dins aquest ball de festa major, on els gegants de l’aire conviuen amb els capgrossos de terra, i tot acabarà amb el castell de focs de la llum gravant ensomnis solitaris.

Joan Manel Amigó no copia la realitat: la rega amb clics de càmera i li creix sobre el paper, mentre el cel li emmarca.

                                                                                                                                                                                     Quim Noguero

Hi ha gent que acaba les frases amb un «m’entens?» i d’altres que et dediquen l’elegància d’un «no sé si m’explico». Hi ha qui es mou pel món mirant-se les coses de dalt a baix, com perdonant-los la vida (la millor manera de no entendre-les i, doncs, de no enfrontar-t’hi, si et fan por) i hi ha els valents que s’engresquen amb tot, que tot ho admiren, i alcen els ulls al cel, sentint-se petits, però contents de veure’s convidats a ballar. Joan Manel Amigó és d’aquests que no saben si s’expliquen, i per això ho fan meravellosament bé, i dels que s’engresquen amb tot, de forma amical i humil, pacient i generosa. No hi ha millor actitud quan un esgrimeix respectuós la càmera. Fotografiar és, aleshores, descodificar el secret de la caixa negra del món amb la llum del revelat. Les formes dels edificis se succeeixen com flors dins dels seus testos, i de la selva desendreçada de la metròpolis el fotògraf que escolta en treu un jardí domèstic, una escola cívica.

Els cínics no serveixen per a aquest ofici, deia el mestre polonès de reporters Ryszard Kapuściński. T’han d’importar els altres, si vols donar-los veu. T’ha d’importar el món, per escoltar-te’l així, amb l’audiòfon de la càmera, i registrar-lo ordenat amb les línies de compàs de les lents. A les fotos de Joan Manel Amigó, el carrer sembla un temple que ens espera. Tot és a punt per a la cerimònia. Abans passarà un camell pel forat d’una agulla que no entrarà un ruc al regne de la veritat, però amb la generositat amical d’aquesta llum revelada sobre el paper tots ens sentim més intel·ligents. El regne de llum de la fotografia ens il·lumina. Aquest és l’esperit que anima el formiguer de totxam, ciment, cristall i acer de la ciutat moderna, aquesta combinació del nou que exalta i del vell que enamora, aquest fotimer de temps enregistrat sobre una paret descrostonada, aquesta combinació de l’asfalt fosc amb la llum blanca de les parets i de les mirades.

El Joan Manel no copia la realitat: l’arregla amb clics de càmera, i per això el cel li emmarca.

                                                                                                                                                                                                                                                                         Quim Noguero

Podeu visitar l'exposició al restaurant Can Recasens a la Rambla del Poblenou 102 fins el març del 2024.          Si us agrada alguna imatge la podeu adquirir allà mateix o encarregar-la amb les mides i el format que volgueu.

Salut i fotografia!                                                                                                                                                                                                                                                                          Joan Manel Amigó

Un barri és un aplec de cases, barres de pa que s’alcen fins al cel, un plec de blocs, el vestit compartit dels veïns, formes complexes que creixen en la mirada que les estima. En aquestes fotos la ciutat sembla una colla de jardineres retallades contra el blau de l’aire, cases de nines abandonades, boscos fòssils de color gris, estalagmites de ciment, acer i cristall, creixent sota la gota calcària del temps. El pas del dia s’hi deposita a sobre com una pluja de cendra, i les fotos en deixen testimoni. La gent s’hi insinua mig absent, mers testimonis llunyans, petits com formigues o esmunyedissos com l’ombra d’una papallona a punt de desaparèixer en el moviment parat de l’asfalt.